JORDI RIUS I MERCADE
Durant unes quantes dècades ens han venut la moto del capitalisme salvatge, allò de que el mercat es regula sol, i del no intervencionisme. Ens la venien uns senyors amb corbata i maletí, en nom de la modernitat i el desenvolupament.
I molts la van comprar la moto però a un preu molt alt. La realitat amagava l’empobriment i l’endeutament de les famílies, l’especulació pura i dura i l’enriquiment ràpid d’uns quants.
S’ha jugat amb un dret bàsic: la vivenda. I la culpa de tot plegat es pot repartir per tothom. Per la gent que ha comprat i ha venut a preus inassumibles, per els bancs que ens donaven una imatge de seriosos i han demostrat ser uns irresponsables i per als governs que han deixat fer aquestes barbaritats quan tothom sabia que la bombolla tard o d’hora esclataria.
I ara ho pagarem tots, fins i tot haurem de donar diner públic per salvar el cul als banquers.
És la fi de la moto, s’ha gripat el motor. Ara veiem com els governs han d’intervenir d’urgència. Fins ara només s‘havien preocupat de coses banals, tractant-nos com a nens petits, – anuncis per deixar de fumar o posar-se el cinturó del cotxe, etc – però no han gosat mai enfrontar-se a l’imperi econòmic neocó i regular el mercat. Ara plorem i correm-hi tots.
Els diables tradicionals diuen que “els notaris, advocats i revenedors de blat” són la seva principal clientela. Doncs continuen tenint raó ja que l’especulació a hores d’ara s’ha traslladat a un altre element bàsic, l’alimentació. Els revenedors de blat continuen fent de les seves, modernitzats això sí, convertits en multinacionals.
No faré la demagògia que es practica últimament de carregar-ne tot el mort i les culpes als polítics. És molt fàcil aquest discurset des del sofà de casa. Vivim en una societat on la majoria no es compromet per a res i trasllada totes les responsabilitats als mestres, polítics i periodistes, sense aixecar un dit i votant opcions polítiques de dreta i de centre de manera continuada. Allò de la frase “tenim el que ens mereixem” és del tot certa.
Ara ve el més difícil. Assumir que “un altre món és possible” no és tant utòpic i arribarà el dia que haurem d’afegir “no ens queda cap més remei que construir-lo”, però ens hi hem de posar tots, no valen excuses.
JORDI RIUS I MERCADE