30/10/08

L’estigmatització perillosa

788-G-9

Pau Plana i Pares

Fa un temps que es tenia la sensació que algunes persones vinculades al poder s’eternitzaven pels segles dels segles. El President Pujol, el President Nuñez, i el Papa Joan Pau II en serien bons exemples. Semblava que mai deixarien la cadira!. El fet de veure com aquests o d’altres personatges públics i vinculats al poder s’eternitzaven, feia que molta gent creies que el canvi era una cosa perillosa i/o impossible. El pes de tants anys de govern, amb coses bones, però amb indubtables vicis adquirits amb el temps, crea dinàmiques clientelistes i lloses ideològiques difícils de superar.

Han passat els anys, i per diferents raons, la Generalitat ha canviat de sentit, el Barça ha canviat vàries vegades de president, i Roma té un nou Papa. Més enllà de la casuística de cada un dels àmbits, i que ningú s’ho agafi per la banda que crema, el que queda clar és que tot i el canvi, res no ha desaparegut, ni s’ha finiquitat. Pot ser que molta gent no estigui d’acord amb la nova gestió, com hi havia gent que no estava d’acord amb les anteriors, però el que es evident és que es produeix una sacsejada important tant a nivell intern de les institucions com del seu entorn, sobre tot, a nivell ideològic i de concepció. No són personalment eternes ni inamovibles!

Un dels canvis que hi ha hagut en aquesta sacsejada, ha estat el canvi de la sociologia del vot i el sorgiment de noves idees, grups, partits, no sols en un dels camps sinó en el que podríem dir tot l’arc electoral, i fins i tot obrint-se clarament cap a aquelles opcions, que es solen qualificar de radicals i que queden sense representació parlamentària.

En aquest àmbit de la concepció i la participació política, molt sovint s’ha acusat al jovent de falta d’implicació, quan potser el que passa és que molts, se senten desenganyats pels mètodes de funcionament i representació “tradicionals” i opten per participar, en organitzacions polítiques més o menys independents i alternatives, o participar en l’activitat social i cultural del seu entorn. En definitiva, s’opta per altres formes de fer política i d’incidir en la societat. Si tothom es prou madur, cada persona sabrà optar o fer el que li digui el seu cap, no?

Un dels fets més perillosos en que podem caure, és en l’estigmatització que sovint reben aquest grups politics, socials o culturals, titllant-los de radicals o seguidistes, des d’una suposada independència, dels partits i formes de representació clàssica .

En el cas de la Riera, en aquesta mateixa web s’ha pogut veure aquest fet exemplificat en el Ball de Diables, a qui s’acusa de ser una part d’ERC. Això de les parts i el tot és un discurs perillós i en tenim exemples ben clars en la política, per exemple, de l’Estat Espanyol on hem pogut veure com es desmunten organitzacions i s’ilegalitzan partits, es tanquen diaris, o es desmunten entitats, partint d’aquesta suposició convertida en un (pre)judici inapel·lable, i simplement per no seguir els canals que venen marcats per la suposada panacea democràtica.

Cal, i a la Riera una bona dosi, que acabem de fer el pas i que acabem d’higienitzar la política, deixant enrere les antigues lloses i els antics anclatges, dinamitzant el canvi i entenent que, a dia d’avui, en l’època de la comunicació i circulació d’idees globals, no ens podem quedar tancats en un sistema i una visió on tot sovint pesa més la imatge del que es fa i el que diran, que les idees, el motor indispensable per avançar cap a una pluralitat i obertura reals i que a alguns sembla que fa temps que se’ls van acabar.

Pau Plana i Pares

28/10/08

La Cultura i l’Economia

És evident que la cultura té un clar component econòmic, sigui per la seva repercussió en el pressupost municipal, sigui per la seva repercussió, a molts altres nivells, sobre el territori o marc concret  que genera l’activitat cultural.

Amb la voluntat d’apropar-nos elements de reflexió al voltant del món cultural, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, va publicar, al mes de juliol, el segon número de la revista Cultura amb el títol: “La Cultura, un motor econòmic” on hi podem trobar diferents articles sobre els vincles i relacions entre aquests dos conceptes que tant sovint s’han contraposat.

Ara que ve el fred i ens veiem obligats a començar a tancar-nos a casa, val la pena repescar-la, fer-ne una lectura i entendre que la cultura, en relació amb el món dels diners, no sols té un cost, com sembla que pensin algunes persones, sinó que moltes vegades, una política cultural ben feta té, com és evident, uns amplis beneficis en l’àmbit de l’estètica i dels sentits, però també en la butxaca i en el benestar de les persones d’aquell espai que fa una aposta per la qualitat i el rigor.

Enllaç a l’edició digital de la revista Cultura:

http://cultura2.gencat.cat/revistacultura/index.php

27/10/08

Termini d'al.legacions al reglament de la revista

A partir de demà s'obre un termini de 30 dies per poder presentar al.legacions al reglament de la revista municipal.

Els interessats poden examinar l’expedient , el projecte del reglament i formular les al·legacions i suggeriments que considerin pertinents. Per part d'Esquerra vam presentar les nostres al.legacions en l'últim ple.

23/10/08

Les obres de la T-202 entre Altafulla i Salomó (Tarragona) se sotmetran a una nova informació pública

EUROPA PRESS

BARCELONA, 15 d'octubre (EUROPA PRESS)

   El conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Joaquim Nadal, ha afirmat avui que les obres de millora de la T-202 entre Altafulla i Salomó (Tarragona) se sotmetran previsiblement a una nova informació pública, i que la licitació dels treballs tindrà lloc el 2010.

   Nadal, que ha comparegut en comissió parlamentària per respondre a una bateria de preguntes de CiU, ha explicat que, després de fer l'estudi informatiu de la T-202 i sotmetre's a informació pública, un ajuntament --La Riera de Gaià-- va presentar al·legacions. Actualment s'estan avaluant els canvis sol·licitats.

   D'altra banda, el conseller ha confirmat que s'estima que les obres de la carretera C-242 entre Torrebesses i Alforja (Tarragona) es licitin el 2010, i no el 2009 com s'havia previst inicialment. El projecte està en tràmit mediambiental.

 

*Nota d'Esquerra la Riera: Ara ja sabem perquè les coses s'han retardat. Alguns no van fer els deures quan tocava.

Kintí, l'últim ninja català


14/10/08

La fi dels neocons

JORDI RIUS I MERCADE

Durant unes quantes dècades ens han venut la moto del capitalisme salvatge, allò de que el mercat es regula sol, i del no intervencionisme. Ens la venien uns senyors amb corbata i maletí, en nom de la modernitat i el desenvolupament.

I molts la van comprar la moto però a un preu molt alt. La realitat amagava l’empobriment i l’endeutament de les famílies, l’especulació pura i dura i l’enriquiment ràpid d’uns quants.

S’ha jugat amb un dret bàsic: la vivenda. I la culpa de tot plegat es pot repartir per tothom. Per la gent que ha comprat i ha venut a preus inassumibles, per els bancs que ens donaven una imatge de seriosos i han demostrat ser uns irresponsables i per als governs que han deixat fer aquestes barbaritats quan tothom sabia que la bombolla tard o d’hora esclataria.

I ara ho pagarem tots, fins i tot haurem de donar diner públic per salvar el cul als banquers.

És la fi de la moto, s’ha gripat el motor. Ara veiem com els governs han d’intervenir d’urgència. Fins ara només s‘havien preocupat de coses banals, tractant-nos com a nens petits, – anuncis per deixar de fumar o posar-se el cinturó del cotxe, etc – però no han gosat mai enfrontar-se a l’imperi econòmic neocó i regular el mercat. Ara plorem i correm-hi tots.

Els diables tradicionals diuen que “els notaris, advocats i revenedors de blat” són la seva principal clientela. Doncs continuen tenint raó ja que l’especulació a hores d’ara s’ha traslladat a un altre element bàsic, l’alimentació. Els revenedors de blat continuen fent de les seves, modernitzats això sí, convertits en multinacionals.

No faré la demagògia que es practica últimament de carregar-ne tot el mort i les culpes als polítics. És molt fàcil aquest discurset des del sofà de casa. Vivim en una societat on la majoria no es compromet per a res i trasllada totes les responsabilitats als mestres, polítics i periodistes, sense aixecar un dit i votant opcions polítiques de dreta i de centre de manera continuada. Allò de la frase “tenim el que ens mereixem” és del tot certa.

Ara ve el més difícil. Assumir que “un altre món és possible” no és tant utòpic i arribarà el dia que haurem d’afegir “no ens queda cap més remei que construir-lo”, però ens hi hem de posar tots, no valen excuses.

JORDI RIUS I MERCADE

2/10/08

No perdem la memòria

En record de les víctimes del feixisme, per la memòria històrica.

(Música de Satellite Kingston, tema "Perdimos". )