Pau Plana i Pares
Fa un temps que es tenia la sensació que algunes persones vinculades al poder s’eternitzaven pels segles dels segles. El President Pujol, el President Nuñez, i el Papa Joan Pau II en serien bons exemples. Semblava que mai deixarien la cadira!. El fet de veure com aquests o d’altres personatges públics i vinculats al poder s’eternitzaven, feia que molta gent creies que el canvi era una cosa perillosa i/o impossible. El pes de tants anys de govern, amb coses bones, però amb indubtables vicis adquirits amb el temps, crea dinàmiques clientelistes i lloses ideològiques difícils de superar.
Han passat els anys, i per diferents raons, la Generalitat ha canviat de sentit, el Barça ha canviat vàries vegades de president, i Roma té un nou Papa. Més enllà de la casuística de cada un dels àmbits, i que ningú s’ho agafi per la banda que crema, el que queda clar és que tot i el canvi, res no ha desaparegut, ni s’ha finiquitat. Pot ser que molta gent no estigui d’acord amb la nova gestió, com hi havia gent que no estava d’acord amb les anteriors, però el que es evident és que es produeix una sacsejada important tant a nivell intern de les institucions com del seu entorn, sobre tot, a nivell ideològic i de concepció. No són personalment eternes ni inamovibles!
Un dels canvis que hi ha hagut en aquesta sacsejada, ha estat el canvi de la sociologia del vot i el sorgiment de noves idees, grups, partits, no sols en un dels camps sinó en el que podríem dir tot l’arc electoral, i fins i tot obrint-se clarament cap a aquelles opcions, que es solen qualificar de radicals i que queden sense representació parlamentària.
En aquest àmbit de la concepció i la participació política, molt sovint s’ha acusat al jovent de falta d’implicació, quan potser el que passa és que molts, se senten desenganyats pels mètodes de funcionament i representació “tradicionals” i opten per participar, en organitzacions polítiques més o menys independents i alternatives, o participar en l’activitat social i cultural del seu entorn. En definitiva, s’opta per altres formes de fer política i d’incidir en la societat. Si tothom es prou madur, cada persona sabrà optar o fer el que li digui el seu cap, no?
Un dels fets més perillosos en que podem caure, és en l’estigmatització que sovint reben aquest grups politics, socials o culturals, titllant-los de radicals o seguidistes, des d’una suposada independència, dels partits i formes de representació clàssica .
En el cas de la Riera, en aquesta mateixa web s’ha pogut veure aquest fet exemplificat en el Ball de Diables, a qui s’acusa de ser una part d’ERC. Això de les parts i el tot és un discurs perillós i en tenim exemples ben clars en la política, per exemple, de l’Estat Espanyol on hem pogut veure com es desmunten organitzacions i s’ilegalitzan partits, es tanquen diaris, o es desmunten entitats, partint d’aquesta suposició convertida en un (pre)judici inapel·lable, i simplement per no seguir els canals que venen marcats per la suposada panacea democràtica.
Cal, i a la Riera una bona dosi, que acabem de fer el pas i que acabem d’higienitzar la política, deixant enrere les antigues lloses i els antics anclatges, dinamitzant el canvi i entenent que, a dia d’avui, en l’època de la comunicació i circulació d’idees globals, no ens podem quedar tancats en un sistema i una visió on tot sovint pesa més la imatge del que es fa i el que diran, que les idees, el motor indispensable per avançar cap a una pluralitat i obertura reals i que a alguns sembla que fa temps que se’ls van acabar.
Pau Plana i Pares
